Aquest dimarts vam tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació al districte dels pressupostos per al 2014 de la ciutat de Barcelona així com a l’aprovació del capítol corresponent a Sarrià-Sant Gervasi. Una experiència interessant alhora que desagradable. La primera pregunta que ens fem i que vàrem formular és: “quanta democràcia aguanta la democràcia?”. Sí, una pregunta paradoxal però verdadera com la vida mateixa. El cas és que d’entrada no pots fer preguntes prèvies al debat sobre els pressupostos si no formes part d’una entitat, associació o col·lectiu, i si a la vegada aquesta entitat no forma part de l’anomenat ‘consell ciutadà’. Amb la qual cosa no vam poder fer cap pregunta prèvia al debat, ni cap altra entitat en va fer cap.
Després va venir el debat polític, un debat ple de demagògia i acusacions directes i creuades entre portaveus de partits, i on es van veure les dinàmiques pròpies. Uns utilitzant dades per fer-se valer, altres utilitzant la seva trajectòria per avalar-se i al cap i a la fi tots fent campanya pensant ja en les eleccions del 2015. Tots els partits de l’oposició van votar en contra d’uns pressupostos que s’aprovaran igualment per majoria simple –majoria absoluta en el districte (l’únic districte), i majoria simple a l’ajuntament. Això fa que els pressupostos s’hagin d’aprovar via un subterfugi legal com és la moció de suport a l’alcaldia.
Finalment va començar l’Audiència Pública, aquell moment en què els ciutadans i entitats poden fer preguntes –havent omplert prèviament un full de petició – i es dóna un torn limitat de pregunta, resposta, rèplica i contrarèplica. En teoria els partits polítics no poden fer intervencions, amb la qual cosa nosaltres no hauríem de poder-ne fer. És clar que podem parlar com a veïns, però no com a partit polític. Quina curiositat, no? Els partits que no formen part de l’arc municipal no poden preguntar. Un sense sentit tot plegat, i més tenint en compte que tota intervenció permesa es fa després d’haver votat ja els pressupostos, amb la qual cosa no deixa de ser un debat estèril.
Així doncs, en el torn de preguntes vam parar esment bàsicament a una qüestió 25.000 € de pressupost que anaven destinats íntegrament a entitats privades. La resposta va ser errònia, se’ns va dir que anaven per entitats sense ànim de lucre; però després off the record, se’ns va dir que era un error: que hauria de posar “per a entitats públiques” i que són uns diners que es convenien amb universitats per a poder becar estudiants per a l’administració. Comencem bé.
Vam comentar també la demagògia del portaveu de CiU afirmant que era una victòria que el percentatge de la inversió al districte pugés d’un 2 a un 7% sobre el total pressupostat a Barcelona, per bé que si mirem el pressupost del districte en xifres macroeconòmics l’augment es redueix de 20,65 milions a 20,67. Així doncs, la pujada és irrisòria, la qual cosa no significa un augment –que d’altra banda segurament tampoc és necessari– sinó un manteniment de la inversió al nostre districte, i el que és pitjor, significa sobretot que altres districtes passen a rebre menys o molt menys.
El ball d’acusacions i declaracions van venir quan vam fer esment a dos temes sensibles, un general i l’altre concret. Vam comentar si en la situació actual no es podrien revisar els sous i indemnitzacions en càrrecs polítics, i la resposta amb un cert to irat del regidor Puigdollers, va ser que “ells no amagaven res i que els seus sous eren de domini públic”. Evidentment nosaltres no havíem acusat a ningú de res, però per un estrany motiu es devien sentir atacats. En aquest sentit ens remetem a la campanya que ja va fer en el seu moment la CUP de Barcelona: Quins sous! Quant cobren l’alcalde i els regidors de Barcelona?
L’altre tema va ser quan vam fer esment a la Fundació Assís –centre d’atenció als sense sostre– tot fent entreveure que, d’alguna manera, hem de donar gràcies a la seva existència perquè sinó aquest col·lectiu de persones en constant lluita –sobre els quals un sector del públic es va queixar– encara tindrien més problemes. Vam ser acusats de no conèixer la realitat social del nostre barri i de desprestigiar els serveis socials del districte i la ciutat, perquè és clar, les coses s’escolten com s’escolten i es responen com es responen. Un malentès sobre el terme ‘bulevard’ va fer també ampliar l’absurda discussió.
Aquests temes van entorpir dues ja llargues demandes que portem fent des del nostre nucli com són l’arribada del nit bus a Vallvidrera i la inversió en un casal de joves, preguntes que van ser obviades absolutament entre les respostes pujades de to dels altres temes. També va ser obviada la pregunta per l’habitatge social, present en els pressupostos, sobre el qual esperem que si arriba, no arribi per mitjà de la construcció sinó per utilització de l’stock pertanyent a l’ajuntament o mitjançant l’ús d’altres entitats privades –immobiliàries i bancs i caixes.
A tall de conclusió, des de la CUP de Sarrià–Sant Gervasi volem denunciar les respostes evasives que es donen des del districte a demandes existents i a problemes existents, però sobretot la manca possibilitats reals en la participació activa de la ciutadania en la presa de decisions de temes rellevants del seu dia a dia. Volem plantejar també el problema que suposa aprovar els primers pressupostos de la democràcia en minoria, a partir d’un subterfugi legal, i la manca de perspectiva social i política de la majoria de forces municipals que sembla que solament vulguin acontentar als seus. Aquests pressupostos a més, tot i ser públics (vegi’s Llibre Verd), no deixen de ser un laberint per a qualsevol persona no avesada a l’economia, amb la qual cosa demanem una major implicació de l’ajuntament a l’hora de fer-los públics d’una forma més pedagògica. Per últim denotem la importància que té el pagament del deute i d’interessos bancaris en aquests pressupostos. Animem a la ciutadania a participar activament dels pocs espais de participació existents i a participar de les lluites socials al carrer per apoderar el poble: radicalitzem la democràcia!